-pinoso digital -©- Edición nº 1.083-AÑO V -Martes 9 de Febrero  de 2010-Santa Apolonia-AYER  EN PINOSO-MÍNIMA 7ºC - MÁXIMA 13º C-

  Callejero de Pinoso en Geonet   TÉRMINO MUNICIPAL DE PINOSO  Teléfonos de Interés  La hora en la Torre del  Reloj de Pinoso  

pinoso digital

Noticias, Informaciones y Opiniones de PINOSO

EDITA: Jesús Berenguer Berenguer, Apdo. Correos,55 -03650 PINOSO (Alicante) I S S N 1886-3477   ©-7 de Septiembre-2005/2010

E. mail de pinoso digital jb57@telefonica.net
 

arturo jover 

fotógrafo

hemeroteca

 

 

MIRA LAS IMÁGENES DEL VILLAZGO 2010

Desde 1975 una marca en Pinoso

 

 

Martes 9 de Febrero  de 2010

 

Martes 9 de Febrero  de 2010

INTERNET MUESTRA EL VILLAZGO 2010 DE PINOSO

(...) algunos visitantes cambiaban sus tickets por productos como botellas de vino, licores, pastas, embutidos (...)

TEXTO E IMÁGENES: pinoso digital ©2010

La concejalía de nuevas  tecnologías ha hecho balance de la novedad que se puso en marcha para el Día del Villazgo, ofrecer a través de Internet la imagen  y el  sonido de las zonas de esparcimiento del evento. A lo largo de todo el día se registraron 441 visitas, además existía un Chat en el que se solicitaba que se realicen otros actos de Pinoso por Internet <<sin duda se harán mas retransmisiones en directo de actividades que se realicen en Pinoso>> señala el concejal quien agradece a todos el haber hecho uso de las nuevas tecnologías para el Día del Villazgo 2010, <<ahora en el mismo enlace www.ustream.tv/channel/redpinoso, existen  videos, el pregón, entre otras cosas>> decía J.M.Martínez.

Por otra parte, la organización también está satisfecha por la afluencia de público y por la venta de degustaciones, este 2010 se compraron 22171, las mismas que en el 2009.

ARRIBA IMAGEN DE LA ZONA DEGUSTACIÓN  A LAS 13:15 HORAS

La principal anécdota de la zona fue que algunos visitantes cambiaban sus tickets por productos como botellas de vino, licores, pastas, embutidos, en lugar de pedir una consumición de las que se servían, como arroz, gazpachos, gachas-migas, pipirrana, etcétera.

A primera hora se llevó a cabo la misa del labrador, después se realizó el pregón a cargo de Marisol Muñoz, quien fundió sus recuerdos con el devenir diario de su pueblo <<las vivencias y los recuerdos se pueden comparar a los ladrillos que cada uno de nosotros colocamos al edificio de nuestra vida y que al final de ella todos tendremos>> dijo la pregonera.

Posteriormente hubo actuaciones del Grup de Cors i Danses Monte de la Sal, Grup de Danses del Pinos y Sociedad Unión Lírica y el Grup Tres Fan Ball, que hizo baliar a  los asistentes a la hora del café.

El stand de la asociación de vecinos Culebrón consiguió el premio a   la mejor idea original,  con un coche para el transporte de líquidos de principios del siglo XX. 

VEHÍCULO DE TRANSPORTE DE PRINCIPIOS DEL SIGLO XX ABAJO LA PRESIDENTA DE LA ASOCIACIÓN

Durante la mañana se realizaron visitas guiadas a la Torre del Reloj, edificio emblemático que data del año 1900.  

La mostra terminó a las  19 horas, con una gran chocolatada y pastas locales.

Los actos estuvieron arropados por la Vicepresidenta de la Diputación Mari Carmen Jiménez, y el Diputado de obras y servicios, Juan Molina, quienes acompañaron a  las autoridades locales  y  a los asistentes a los actos programados.

ABAJO UNA DE LAS DAMAS INFANTILES COLABORA CON EL REPARTO DEL CHOCOLATE Y TOÑA

 

IMÁGENES DEL VILLAZGO-2010

ARRIBA REPRESENTANTES DEL AYUNTAMIENTO DE COX CON EMILIO GALIANA A LA DERECHA DE LA IMAGEN

ARRIBA Y ABAJO TRASTIENDA DE CARNICERÍA ESPINOSA

ARRIBA TRAS LA BARRA DEL RESTAURANTE LA TORRE

ARRIBA PAELLA Y GAZPACHOS RECIÉN ELABORADOS EN EL RESTAURANTE EL TIMÓN

ABAJO BARRA DEL MISMO RESTAURANTE

PINCHA AQUÍ PARA VER MAS INSTANTÁNEAS Villazgo 2010

 

           www.nodax.es  nodax@nodax.es

 

 

 

 

 

 

 

 

Lunes 8 de Febrero  de 2010

PARRILLA DEPORTIVA

-resultados-

 

TE OFRECE TODO EL DEPORTE

PARRILLA: J.L.P ©2010

FÚTBOL

Web del Pinoso Club de Fútbol

CATEGORIA

JORN

LOCAL

 

VISITANTE

 

PREFERENTE G-4

21ª

BENISA

2

PINOSO

1

2ª REGIONAL G -17º

18

PINOSO

2

XIXONA SPORTIU

1

2ª JUVENIL  G-8ª

18

SAN MIGUEL

2

PINOSO

1

FEMENINO 2ª R-GR. 5º

14

PINOSO

9

ALFAZ DEL PI

0

CADETE G-7

14

VILLENA-B

4

PINOSO

1

INFANTIL G-8

14

VILLENA-B

0

PINOSO

8

ALEVIN-A G-13

14

PINOSO

3

CASTALLA

4

ALEVIN-B G-14

14

PINOSO

2

ASPE

5

BENJAMIN G-11

14

PINOSO

7

CASTALLA

1

FÚTBOL SALA

JUVENIL

14

PINOSO ATLETHIC

8

PETRER

1

CADETE

14

LA VILA

 

PINOSO ATLETHIC

 

INFANTIL

14

PNOSO ATLETHIC

7

IMAGINA SPORTS

1

ALEVIN

14

PINOSO ATLETHIC

1

SAN VICENTE

5

BALONCESTO

SENIOR MASCUL

AUTON. GRUP-C

15

ALFAZ DEL PI

64

CB EL PINOS

57

SENIOR FEMENI.

AUTONO. GRUP-E

15

CB EL PINOS

36

ONIL

58

JUNIOR MASCUL

1ª ZONAL GRUP-G

14

ORIHUELA

37

CB EL PINOS

38

CADETE ZONAL G-H

13

TORREVIEJA

76

CB EL PINOS

45

ALEVIN

 

SAN JOSE CLUNY

20

CB EL PINOS

30

BENJAMIN

 

SAN JOSE CLUNY

25

CB EL PINOS

40

PREBENJAMIN

 

PADRE DEHON

4

CB EL PINOS

23

TENIS DE MESA

SUPERAUTONOMICA

14

CTM PINOSO

6

LA VILA

0

TENIS

DEPORTES AMOROS JUNIOR TOUR 1ª FASE   CATEGORIAS PREBENJAMIN Y SUB-18 SE CELEBRÓ EL SABADO

Lunes 8 de Febrero  de 2010

EL PREGÓ DEL VILLAZO 2010

Per Mari Sol Muñoz

TEXTO: CEDIDO IMÁGENES: pinoso digital ©2010

Senyor Alcalde, representants municipals i provincials, poble del Pinós, amics i visitants...molt bon dia a tots.

El fet d’estar aquí dirigint-me a vosaltres des d’aquest balcó de L’Ajuntament em dona molta alegria i orgull,  però al vore la plaça plena de cares conegudes i de gent forastera, ara em done compte  de la responsabilitat que hui tinc.

Per a qui no em coneix, diré que sóc pinosera i mestra des de fa molts anys al Pinós, la tasca d’ensenyar m’apassiona i el poder posar un granet d’arena en la formació de les futures generacions és, des del punt de vista personal, molt gratificant.

Al mateix temps, forme part d’una agrupació cultural, el Grup de Danses del Pinós, un grup de gent preocupada per l’estudi i manteniment de la nostra cultura de tradició oral, el nostre folklore.

Em qualifique com una persona afortunada, per tenir un entorn familiar i un àmbit social com el que tinc, que em fa estar contenta i amb les il·lusions i ganes del primer dia.

El fet de reunir-nos hui aquí, en esta plaça de l’Ajuntament, és per la commemoració d’una data que fa alguns anys decidirem celebrar al  nostre poble, el dia del Villazgo, una festa referida al naixement del Pinós que en data 12 de febrer de 1826 va deixar de dependre administrativament de Monòver i va començar el seu camí com a poble amb Ajuntament propi. D’aquest fet,  fa ja 184 anys.   

El Pinós, d’aquell temps no tendria molt a vore amb l’actual, la forma de vida estava assentada en els pilars de l’agricultura, el cultiu de la vinya sobretot i posteriorment l’ametler i l’olivera. La situació geogràfica del Pinós com a encreuat de camins entre el Regnes de Valencia, Múrcia i Castella, fa del Pinós d’aquells temps un punt estratègic i un pas obligat de la ramaderia transhumant a traves de les Canyades reals o camins de Serrans.

Tal importància econòmica i social va alcançar que, al 1880, El Pinós arribà a tenir els mateixos habitants que tenim a l’actualitat, uns 8.000.

Els meus amics del Grup de Danses, em diuen que jo no tinc edat per a estar ací, que els meus records són molt actuals. I no els falta raó. Els meus records estan situats als anys 60 i 70, encara que desprès d’escoltar-los, estic segura que a les joves generacions li semblarà que estem parlant d’un món en extinció, del que us he de dir van aconseguir molt bé sobreviure i ací estem.

Erase que era un poble..... on el temps anava transcorrent, i del que jo recorde les seues aromes.

Recorde els hiverns en olor a fum .....

Eren molt freds, ...  i nosaltres com diu la dita <<Passaven més fred que Carracuca>>, que jo no sé qui seria, però sols que passara el que passaven nosaltres ja anava arreglat.

Això de les calefaccions no existia en cap lloc, sols en el millor dels casos hi havien estufes de butà a les cases, que ambientaven molt bé però que ens carregaven el cap. En moltes cases es feien focs i brasers, que resultaven més barats i per a que duraren tot el dia li posaven “picón”. El picón un producte que compraven a ca’l Tio Llisendre, una carboneria que estava al que és ara el carrer Juan Carlos I.

Al febrer ...ja ho diu el refrany, ....un dia al sol i l’altre al braser.

Però lo de la roba d’abric era un dir, curiós i per a tots igual: els pantalons llargs no existien, perquè tots els xiquets els portaven curts amb calcetins alts i totes les cuixes i genolls a l’aire més gelats que un mort.

Lo de les xiques no era millor, perquè les faldes no tenien més d’un pam de llarg i els calcetins alts també deixaven totes les cames a l’aire, les que com a resultat del fred es posaven roges i costrides; segurament això ens feia forts perquè els refredats no eren tants, i si els tenien es curaven en remeis casolans, un mocador en mantega al coll per a dormir, el pit fregat en Vicks Vaporup .....  etc perquè al metge, no s’anava si no era un cas greu, com que la Seguretat Social no era oberta a totes les persones, s’havia de pagar la visita.

Ja a la primavera, ........... herba fresca, verd,...

El dia allarga i ja estàvem més temps al carrer, passejàvem i jugàvem quan eixíem d’escola, i  recorde ........... eixa aroma a pastes, aroma que cada vesprada era distinta:  un dia olor de malenetes, altre dia a rotllets d’aiguardent, altre dia a tonyes ........eixa aroma que impregnava els carrers  i recorde a la meua veïna Mònica, que venia del forn amb un taulell al cap i dues llandes a les mans, com si res, com el que es beu un glop d’aigua.

Això si que era un excel·lent exercici d’equilibri, no necessitaven practicar esport ..... jo crec que hui en dia no trobem a cap persona capaç de fer allò.

Com diu la cançó: Ja arriba la Pasqua, la pasqua florida i al camp anirem si fa bon dia ....... i érem molt obedients i li fèiem cas a la cançó: tot el món anava al Cabeço a menjar-se la mona, donava igual tenir o no caseta pròpia. Es considerava visita obligada anar a la Cova del Gigante i passar el barranc dels tres Xarcos.

Arribava l’estiu …….i a l’estiu tot el món viu.

Amb eixes siestes com a protagonistes, eixes que no dormien però que ens tocava fer i que estaven acompanyades  pel soroll de les xitxarres i la veu del Xixonenc que passava venent  llimonà i xanvis.

Eixe estiu, que durava molt, jo crec que més que ara, perquè ens donava temps a jugar, a passejar, a prendre la fresca i xerrar amb els veïns,...a jugar a la baralla,…..

És clar que l’objectiu de les famílies no era altre que viure i disfrutar de les coses quotidianes que durant l’hivern no podíem fer.

La vida, era al carrer. A tots els carrers hi havia molta vida, jo recorde el meu carrer Monòver, tots érem veïns, jo anava a totes les cases com si fora la meua. Tots eren part de la família. Segurament tindrien problemes, grans problemes, però la manera de viure que tenien feien la vida diària molt més senzilla. Res estressant com l’actual. Hi havia altres prioritats en les necessitats. Les mares d’aquell temps, s’assomaven a la porta, cridaven el teu nom i a l’escoltar-ho apretaves a córrer perquè era l’hora de tornar a casa.

Recorde als meus veïns, com a part de la família,  ..................

Abel el Sastre, Joselito el del ví, el tio Juan el Barber, les seues filles Maxi i Conxi, la tia Inés i el tio José Palanca, Tonico i Remedios Caera, Vicent Gasolina i Matilde, Pepita i Raimundo, la Tia Pepa i Mónica, Amanda   i  com no ...la carnisseria de mon pare i ma mare.

Eren persones, totes diferents però totes dotades d’un ingeni prodigiós, amb unes xerrades carregades d’un sentit d’humor i d’una filosofia de vida especial, que crec que ara és difícil de trobar.

Prompte arribava la fira ... el poble anava preparant-se per a les seues festes majors....

Començaven a arribar els feriants i els xiquets i xiquetes passaven una setmana abans fent la crònica dels que havien arribat i dels que faltaven  ….i quan arribaven els cotxes de <<xoque>>, …..ja estàvem tots, perquè ells eren l’atracció estrella de l’època.

A la fira no vages,

Si no tens diners,

Que voràs moltes coses

I no compraràs res.

Perquè diners, diners.....no hi havien molts diners. Però mentre estava aquí la fira jo sempre estava allí, si, com diu la dita a vore la fira i a no comprar res.

Les casetes obrien pel matí i allí anaven tots, amb una calor que atalbava, a mirar les parades i anar pensant quina cosa anaven a firar-nos; preguntàvem el preu i ... ens anàvem a casa per  començar la negociació amb la família, una negociació que, en el meu cas, durava tota la fira, ja que fins l’últim dia mon pare no em firava.

Quan passava la fira, les casetes quedaven uns dies al poble, obrien també perquè així acabaven moltes persones de firar-se.

Ja acabant-se l’estiu,

el poble tornava a la normalitat

De vegades les pluges de setembre feien eixir el Baden i els xiquets i els més majors, jugàvem a saltar els pilonets que hi havien al Baden i allí estaven hores i hores veient passar l’aigua procedent de les serres que ens envolten.

Començava l’escola. Anaven a casa de la mestra, eixíem al pati de la casa si en tenia i, quan era hora te n’anaves a casa sense que ningú vinguera arreplegar-te.

Ja al 1967, van guanyar en qualitat de vida. Van construir el Grupo Escolar i ja quasi tots els xiquets i xiquetes anaven junts a l’escola, això si, separats per sexe com requeria la moral de l’època. Ja teníem un pati gran per a jugar, però amb un baló per a tots que l’utilitzaven els xics jugant al futbol.

I ara, a l’octubre, el poble, començava a impregnar-se d’aromes  .... a raïm, a vi, a most i les mosques…ja tocava preparar-se, perquè arribava l’època de veremar… uns ja se’n havien anat a França perquè allí s’adelantava, i les nostres retines s’omplien de tractors carregats de raïm, i de quadrilles de veremadors i veremadores que regressaven a casa amb el cabàs i la nevera buida. Tocava preparar-se  l’avio per al dia següent.

Era una temporada de feina que s’aprofitava per a millorar l’economia familiar, acudien a veremar també les dones, perquè així guanyaven molts més diners que fent sabates en  casa.

I així, anaven passant els dies. A mi el dia que més m’agradava era el dissabte  ... aguardava  l’Alcoiana, perquè venia el meu iaio Manuel que em portava sempre de regalet una mandarina de caramels. Arribava d’Alacant amb molts altres obrers que treballaven a la capital,  en aquells anys no hi havia ací feina per a tots.  Eren emigrants setmanals, perquè tornaven a casa el cap de setmana, amb els diners per a que les dones pogueren anar al mercat i a la tenda a pagar el que havien apuntat durant tota la setmana.

En aquells anys, moltes famílies emigraren a altres pobles en busca de treball. I com diu la dita d’aquella época:

Entre Elda la sabata

I Novelda la tomata

El Pinós s’ha quedat

Sense una rata.

Eren èpoques on la vida sobretot es caracteritzava per ser tranquil·la. No ...exempta de problemes, però no necessitaven tractament antiestrés,...es treballava de sol a sol  i desprès a viure.

Èpoques en les que les portes no es tancaven, i l’últim que arribava a la casa passava el pastell.

He fet un curt recorregut sobre el poble de la meua infància, els olors de la meua vida, el transcorre dels dies i estacions. He recordat a algunes persones que formen part de mi mateix pel seu tracte afectiu i familiar. Les vivències i records és podien comparar a rajoles que cadascú de nosaltres posem a l’edifici de la nostra vida i que, al final d’ella tots tindrem.

Però, no podem estar sempre mirant el passat.

Hem de situar-nos a l’any 2010, 184 anys desprès d’aquell Pinós que, a pesar dels inconvenients trobats, van saber adaptar-se.

Ara toca reflexionar en veu alta i a ésser possible tots junts:

Un poble el conformen els seus habitants, la seua història, les seues costums, tradicions, modes de vida, les seues cases típiques , la seua pròpia llengua, els seus menjars,….aquestes són algunes de les senyes d’identitat que caracteritzen a un poble i als seus habitants i que el fan diferent i únic.

Vivim en un món excessivament globalitzat, del que no ens podem escapar, tenim l’obligació com a poble de mirar cap avant, de progressar, però correm el perill, si no espavilem, de perdre la pròpia idiosincràsia, això que com he dit abans ens caracteritza i ens diferencia.

Si volem seguir com a poble, si el futur ens preocupa i sobretot el dels nostres futures generacions tenim ara l’oportunitat de poder demostrar-ho amb fets i actuacions, hem de resguardar i cuidar molt bé allò nostre, propi, particular i característic, saber d’on venim i on volem arribar….  Això és una gran labor que no es fa amb intencions, sinó en fets concrets dels que no ens podem escapar els hòmens i dones del Pinós i sobretot, els governants de cada moment.

I ara com a principals protagonistes del treball a realitzar, em permitisc una xicoteta llicència: vull dirigir-me als joves generacions del Pinós, perquè del seu entusiasmo i saber fer depèn que tot el que hem rebut del nostres avantpassats.. puga ser transmès a les futures generacions.

Fent una comparació al proverbi indi, podríem dir que...el poble  en el que vivim no és nostre, tenim l’obligació de cuidar-lo i millorar-lo per a poder entregar-ho als nostres fills i filles per a  que ells algun dia  puguen  fer un pregó carregat de tots els records que genera la vida al poble.

Possiblement cada pinoser i pinosera guarda al cor una imatge de com li agradaria que fora els seu poble. Eixe Pinós ideal, eixe Pinós de dins. Eixe que podem construir al nostre antojo, sense temor a equivocar-nos, sense imitar a ningú, perquè sols pertany a nosaltres, eixe Pinós imaginari en la que cadascú és protagonista.

Aquest pregó del Villazgo, ja va arribant al final, però no m’agradaria acabar-lo sense mostrar la meua gratitud:

·        A l’Ajuntament que m’ha brindat la possibilitat d’expressar-me hui aquí.

·        A la meua parella i als meus fills que m’han recolzat en tot el que he fet.

·        Al Grup de Danses del Pinós, la meua segon família en la que he viscut grans moments de la meua vida.

·        Als meus amics i amigues, que són coprotagonistes dels meus records.

·        Al meus companys i companyes de treball que m’han oferit sempre la seua inestimable ajuda i amistat.

·        Als meus alumnes que m’han ensenyat moltes coses.

·        I a tota la meua família que m’ho ha ensenyat tot.

 Sols em queda donar-vos les gràcies a tots i totes per escoltar-me i per deixar que manifeste la meua admiració pel poble on vaig  nàixer.

Vaig a demanar-vos que mireu eixe poble i que hui no deixeu de vore ...

La Torre del rellotge, les escales d’accés a ella que formaven part de la Canyada Real. Aneu a la part alta, al Barri de les Coves, a les seues Pedanies, hui representades aquí en el seu estand, visiteu-los tots, les associacions pinoseres mostren hui el seu treball, els comerços del poble, la part gastronòmica on podreu tastar un poquet dels menjars típics ....

Aquest és el Pinós, oloreu-lo, passegeu-lo, escolteu-lo, sentiu-lo i  per favor, torneu.

Moltes gràcies a tots.

 

lothermans@yahoo.es

pajobi@gmail.com

www.pajobi.es 

PINCHA SOBRE LA IMAGEN

  PARA AMPLIAR TEL: 96 697 03 50

  

C/Torre del Reloj, 12 Teléf.:965477472 panaderiajesus@hotmail.com 

  

mj.prats@hotmail.com

NOTICIAS de FEBRERO-2010
  VER ACTOS DEL VILLAZGO 2010
6-2-10

OPINIÓN: ENTRE LA INCOMPETENCIA Y LA INEPTITUD
3-2-10

 

 

 

PROCESIÓN DE  LA CANDELARIA EN PINOSO

IMÁGENES
2-2-10

L´ORAGE / ASAJA INFORMA A SUS ASOCIADOS

1-2-10

PARRILLA DEPORTIVA

 

hemeroteca

MAS NOTICIAS EN pinoso digital

  

MUCHAS GRACIAS POR VISITAR

pinoso digital

Noticias, Informaciones y Opiniones de PINOSO 

 E-MAIL O CONTACTO jb57@telefonica.net

Estadisticas